dijous, 28 de gener de 2010

They Were Expendable (1945)


L'argument de la pel·lícula que va dirigir John Ford a les acaballes de la Segona Guerra Mundial tracta de les vivències d'una esquadra de llanxes torpederes als primers mesos del conflicte a les Filipines.

Crec que és de les millors cintes de Ford fora del western. L'evolució dels personatges és força interessant. Al principi veiem uns militars elegants, d'aspecte impecable, a la presentació de les noves unitats i al ball de gal·la, i quan esclata la guerra (amb un seguit de sequències en la que no es veu cap mort, ni es sent cap explossió però en les que el director ens deixa reflectida la gravetat dels esdeveniments) ens trobem ja als protagonistes amb una imatge suosa, mal afeitats, amb roba de treball bruta ... és la guerra. Al final semblen més un grup de guerrillers.
A mida que avança el metratge, el nou tipus d'unitat, les llanxes torpederes, van agafan més importància en les accions que tenen que resoldre fins el desenllaç final que, obviament, no explicaré. Només dir, que el futur president J.F. Kennedy va ser capità d'una d'aquestes petites naus durant la guerra.

El to de la pel·lícula és pessimista per dues raons. El periòde que ocupa la cinta és el dels primers mesos de la guerra, quan els japonesos van envair les illes Filipines i els americans les estaven passant magres. En aquest punt, podem dir que el pessimisme s'estableix fins al final del film. D'altra banda, l'alt comandament sembla que no té cap tipus de confiança en l'utilitat de les noves unitats navals. Aquí sí que podem notar com, cada vegada més, l'opinió dels caps de la marina va sent més afavoridora i l'esquadra protagonista va agafant més pes dins les operacions de guerra.

No hi ha heroïs en aquesta història sino homes que fan el que fan perquè és el seu deure, perquè els hi ha tocat estar on estant en aquell moment, tot i que moltes vegades els deixin lliurats al seu destí amb les indicacions de "facin el que puguin".
Degut a aixó, és molt probable que aquesta pel·lícula no s'hagués pogut estrenar al principi de la guerra perquè no convida gens a allistar-se. El fet que es realitzés a l'any 1945, quan ja estava tot el pa beneit, i que s'estrenés quan ja havia finalitzat la contesa va fer possible que no suportés cap mena de censura.

Tot i que és un relat eminentment militar, amb escenes de patriotisme normal en temps de guerra, trobem elements propis de l'obra de Ford que després es veuran ampliats a la trilogia de la cavalleria: situacions quotidianes dels marins, balls, la cançó irlandesa de torn, la visita a la tomba dels companys caiguts, en definitiva, l'univers Ford traslladat al Pacífic.

Dues coses sorprenen en la pel·lícula. L'enemic no es veu en cap moment, només les seves màquines de guerra (avions, vaixells, focus). L'altre fet que sobta de la cinta és que hi ha una història d'amor típica entre el militar (John Wayne) i l'infermera (Donna Reed) que no sabem com s'acaba. Aixó no estat mai habitual al cinema americà.

Robert Montgomery i John Wayne es reparteixen el paper estalar, l'actriu principal és Donna Reed en una intervenció bastant secundària, i entre els actors de caràcter destaca un habitual de Ford: l'inprescindible Ward Bond.

Malgrat el seu títol, que seria "Ells eren prescindibles", podem afirmar que és una cinta "imprescindible" pels amants de l'obra de John Ford i del cinema clàssic en general.