diumenge, 16 de febrer de 2014

Blue Jasmine

Cuatro años no son nada, emulando el tango. No es que en estos últimos cuatro años no tuviera nada que gritar, pero nuevas inquietudes, falta de ganas y cierta desorentación hizo que abandonara este blog.
Tema idioma. Habrán entradas en catalán y en castellano, dependerá del tema a tratar. Si tuviese lectores angloparlantes haría entradas en inglés (y ahora en italiano "si non è vero, è ven trovato").
La filmografía de Woody Allen, como consecuencia de la producción estajanovista de una película al año, tiene sus más y sus menos, sus altos y sus bajos. Aclaremos una cosa, las última obras del director de Brooklyn se mueven entre lo correcto y lo espléndido.
Si analizamos sus tres últimos trabajos, "Midnight in Paris" sería muy buena, "A Roma con amor" sería correcta y "Blue Jasmine"... lo mejor que ha producido desde "Misterioso asesinato en Manhattan" del ya lejano 1993.
Aparte del guión, la bajada a los infiernos de una mujer de la alta burguesía financiera de Manhattan, lo que define la película es la interpretación de Cate Blanchet. Personalmente, ya he decidido cuál es el Oscar a la mejor interpretación femenina. La Blanchet siempre me había parecido una actriz fría y distante, por su aspecto, pero perfectamente sustituible por cualquier rubia hitchcockiana. Tras visualizar "Blue Jasmine" no se me ocurre quién podría sumergirse en este papel. El mérito de Allen es coger a la actriz y darnos la credibilidad de ese personaje que se mueve entre lo trágico y lo cómico. Durante el metraje sentiremos cierto desprecio por la prepotencia de Jasmin (o Janette), pero también nos provocará ternura sus vanos intentos de adaptación a la inevitable bajada de nivel.
Pero sería injusto definir "Blue Jasmine" como una película de una mujer. "Blue Jasmine" es una película de mujeres. Sally Hawkins, en el papel de Ginger la hermana "pobre" de Jasmine, merecería un metraje aparte. Su actuación, contenida ante la voracidad de Blanchet, es el contrapeso perfecto de Jasmine, representa el bofetón de la vida real proletaria en contraposición a la fantasía burguesa de su hermana. Tengo muy claro cuál sería mi voto al Oscar a la mejor actriz secundaria. ¿Woody Allen será el nuevo George Cuckor en lo referente al retrato de mujeres?.
Los hombres son referentes en el transcurso del film. Existen los hombres del pasado que definen a las mujeres del presente, los hombres del momento que marcan el hacer de las protagonistas y siempre queda en suspenso quienes serán los varones del futuro.
Una consideración final. Si en las últimas películas de Allen la ciudad dónde se desarrollaba la trama era la principal protagonista, en esta obra (me permito llamarla así) Los Angeles queda en un plano muy secundario. No se define como ocurriera con Londres, Barcelona, Paris o Roma, sino que viene a ser lo contrario a New York.  Estamos ante una film de personajes, no ante una postal de una ciudad dónde se mueven estos personajes. Imprescindible.

diumenge, 28 de febrer de 2010

JOHNNY CASH - AMERICAN IV: THE MAN COMES AROUND


Johnny Cash està considerat una de les icones de la música americana. Definit com estrella del country, per a mi és alguna cosa més. Si hem de mesurar a un autor per la qualitat de les seves composicions, podem afirmar que Johnny Cash és un dels millors cantautors de la segona meitat del segle XX.
Els seus inicis van lligats a la Sun Records, on un grup de joves blancs van fer esclatar el Rock'n'Roll, seguit d'uns anys més erràtics i foscos, per després ser una estrella del show-bussines americà, amb programes de televisió propis, aparicions a pel·lícules i sèries, sempre gravant discos i col·laborant amb tota mena de músics. Una carrera plena que va durar quasi 50 anys.

Aquest disc del 2002 és el darrer de Johnny Cash que es va publicar abans de la seva mort, l'any 2003. Forma part de la sèrie American Recordings, productora de Rick Rubin, de la que, de moment, s'han editat sis entregues i una caixa recopilatoria.

El disc té tres cançons originals i les dotze restants són versions d'altres autors.

L'escolta comença amb un gran tema del propi Cash i que dóna títol a l'album "The Man Comes Around". Hi ha referències bíbliques - Cash era un cristià autèntic des de feia anys - i, malgrat el senzill acompanyament de dues guitarres i dos teclats, la peça adquireix un sentit èpic que molts autors no aconsegueixen amb una gran orquestra.

Les altres dues cançons composades per Cash que tenim al disc són "Give my Love to Rose", un tema que ja va gravar a la seva primera època, i "Tear Stained Letter" una peça country marca de la casa.

Ens trobem versions insospitades: de Nine Inch Nails, Sting, Beatles, Depeche Mode ... i altres que podriem considerar més adaptables a l'estil de Cash, com temes de Paul Simon, Eagles o Hank Williams.

Qui esperi que Cash s'adaptaria a aquestes versions va errat. Són les cançons que s'adapten a Cash com un guant.

Destaca "Hurt" de Nine Inch Nails. Diuen que Trent Reznor, l'autor de la cançó, quan la va escoltar, va sentir que ja no seria seva mai més. La veritat és que en, la veu de Cash, la peça t'arriba molt adintre. El video-clip que es va realitzar emociona especialment. No el vegis un dia que estiguis fotut.

Un altre versió sensacional és "Personal Jesus" de Depeche Mode. Sembla impossible que un tema electrònic pugui ser interpretat amb un simple acompanyament acústic, però queda perfecte.

"We'll meet again", que tanca el disc, té una part final coral cantada per el "Whole Cash Gang", aixó és la familia Cash al complet, potser en la darrera vegada que es vàren juntar tots plegats amb un estudi de gravació.

Tots els temes podrien tenir el seu comentari "In my Life" dels Beatles, "I'm So Lonesome I Could Cry de Hank Willimas (amb Nick Cave acompanyant a les veus), "Danny Boy" com un rèquiem premonitori, etc., però el millor que es pot fer es escoltar-lo i deixar-se emportar per la música i la veu d'aquest Cash de setanta anys.

Per acabar, i com a títol de crèdits, assenyalar que els músics que participen a la majoria de temes són Randy Scruggs, Smokey Hormel i Benmont Tench i Mike Campbell (ambdos dels Heartbreakers de Tom Petty). També trobem col·laboracions de luxe com Fiona Apple, Nick Cave i Don Henley a les veus, i el recordat Billy Preston al teclat d'un parell de peces.

Un disc emotiu, emocionant, música americana de debò.

dilluns, 22 de febrer de 2010

Salvador Espriu 25 anys

Avui recordem que fa vint-i-cinc anys que va morir Salvador Espriu, un dels millors escriptors que ha donat la literatura catalana del segle XX. Recordem-lo amb el conegut "Assaig de Càntic en el Temple"

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: -Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret-,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo, a més, amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

dijous, 28 de gener de 2010

They Were Expendable (1945)


L'argument de la pel·lícula que va dirigir John Ford a les acaballes de la Segona Guerra Mundial tracta de les vivències d'una esquadra de llanxes torpederes als primers mesos del conflicte a les Filipines.

Crec que és de les millors cintes de Ford fora del western. L'evolució dels personatges és força interessant. Al principi veiem uns militars elegants, d'aspecte impecable, a la presentació de les noves unitats i al ball de gal·la, i quan esclata la guerra (amb un seguit de sequències en la que no es veu cap mort, ni es sent cap explossió però en les que el director ens deixa reflectida la gravetat dels esdeveniments) ens trobem ja als protagonistes amb una imatge suosa, mal afeitats, amb roba de treball bruta ... és la guerra. Al final semblen més un grup de guerrillers.
A mida que avança el metratge, el nou tipus d'unitat, les llanxes torpederes, van agafan més importància en les accions que tenen que resoldre fins el desenllaç final que, obviament, no explicaré. Només dir, que el futur president J.F. Kennedy va ser capità d'una d'aquestes petites naus durant la guerra.

El to de la pel·lícula és pessimista per dues raons. El periòde que ocupa la cinta és el dels primers mesos de la guerra, quan els japonesos van envair les illes Filipines i els americans les estaven passant magres. En aquest punt, podem dir que el pessimisme s'estableix fins al final del film. D'altra banda, l'alt comandament sembla que no té cap tipus de confiança en l'utilitat de les noves unitats navals. Aquí sí que podem notar com, cada vegada més, l'opinió dels caps de la marina va sent més afavoridora i l'esquadra protagonista va agafant més pes dins les operacions de guerra.

No hi ha heroïs en aquesta història sino homes que fan el que fan perquè és el seu deure, perquè els hi ha tocat estar on estant en aquell moment, tot i que moltes vegades els deixin lliurats al seu destí amb les indicacions de "facin el que puguin".
Degut a aixó, és molt probable que aquesta pel·lícula no s'hagués pogut estrenar al principi de la guerra perquè no convida gens a allistar-se. El fet que es realitzés a l'any 1945, quan ja estava tot el pa beneit, i que s'estrenés quan ja havia finalitzat la contesa va fer possible que no suportés cap mena de censura.

Tot i que és un relat eminentment militar, amb escenes de patriotisme normal en temps de guerra, trobem elements propis de l'obra de Ford que després es veuran ampliats a la trilogia de la cavalleria: situacions quotidianes dels marins, balls, la cançó irlandesa de torn, la visita a la tomba dels companys caiguts, en definitiva, l'univers Ford traslladat al Pacífic.

Dues coses sorprenen en la pel·lícula. L'enemic no es veu en cap moment, només les seves màquines de guerra (avions, vaixells, focus). L'altre fet que sobta de la cinta és que hi ha una història d'amor típica entre el militar (John Wayne) i l'infermera (Donna Reed) que no sabem com s'acaba. Aixó no estat mai habitual al cinema americà.

Robert Montgomery i John Wayne es reparteixen el paper estalar, l'actriu principal és Donna Reed en una intervenció bastant secundària, i entre els actors de caràcter destaca un habitual de Ford: l'inprescindible Ward Bond.

Malgrat el seu títol, que seria "Ells eren prescindibles", podem afirmar que és una cinta "imprescindible" pels amants de l'obra de John Ford i del cinema clàssic en general.