Johnny Cash està considerat una de les icones de la música americana. Definit com estrella del country, per a mi és alguna cosa més. Si hem de mesurar a un autor per la qualitat de les seves composicions, podem afirmar que Johnny Cash és un dels millors cantautors de la segona meitat del segle XX.
Els seus inicis van lligats a la Sun Records, on un grup de joves blancs van fer esclatar el Rock'n'Roll, seguit d'uns anys més erràtics i foscos, per després ser una estrella del show-bussines americà, amb programes de televisió propis, aparicions a pel·lícules i sèries, sempre gravant discos i col·laborant amb tota mena de músics. Una carrera plena que va durar quasi 50 anys.
Aquest disc del 2002 és el darrer de Johnny Cash que es va publicar abans de la seva mort, l'any 2003. Forma part de la sèrie American Recordings, productora de Rick Rubin, de la que, de moment, s'han editat sis entregues i una caixa recopilatoria.
El disc té tres cançons originals i les dotze restants són versions d'altres autors.
L'escolta comença amb un gran tema del propi Cash i que dóna títol a l'album "The Man Comes Around". Hi ha referències bíbliques - Cash era un cristià autèntic des de feia anys - i, malgrat el senzill acompanyament de dues guitarres i dos teclats, la peça adquireix un sentit èpic que molts autors no aconsegueixen amb una gran orquestra.
Les altres dues cançons composades per Cash que tenim al disc són "Give my Love to Rose", un tema que ja va gravar a la seva primera època, i "Tear Stained Letter" una peça country marca de la casa.
Ens trobem versions insospitades: de Nine Inch Nails, Sting, Beatles, Depeche Mode ... i altres que podriem considerar més adaptables a l'estil de Cash, com temes de Paul Simon, Eagles o Hank Williams.
Qui esperi que Cash s'adaptaria a aquestes versions va errat. Són les cançons que s'adapten a Cash com un guant.
Destaca "Hurt" de Nine Inch Nails. Diuen que Trent Reznor, l'autor de la cançó, quan la va escoltar, va sentir que ja no seria seva mai més. La veritat és que en, la veu de Cash, la peça t'arriba molt adintre. El video-clip que es va realitzar emociona especialment. No el vegis un dia que estiguis fotut.
Un altre versió sensacional és "Personal Jesus" de Depeche Mode. Sembla impossible que un tema electrònic pugui ser interpretat amb un simple acompanyament acústic, però queda perfecte.
"We'll meet again", que tanca el disc, té una part final coral cantada per el "Whole Cash Gang", aixó és la familia Cash al complet, potser en la darrera vegada que es vàren juntar tots plegats amb un estudi de gravació.
Tots els temes podrien tenir el seu comentari "In my Life" dels Beatles, "I'm So Lonesome I Could Cry de Hank Willimas (amb Nick Cave acompanyant a les veus), "Danny Boy" com un rèquiem premonitori, etc., però el millor que es pot fer es escoltar-lo i deixar-se emportar per la música i la veu d'aquest Cash de setanta anys.
Per acabar, i com a títol de crèdits, assenyalar que els músics que participen a la majoria de temes són Randy Scruggs, Smokey Hormel i Benmont Tench i Mike Campbell (ambdos dels Heartbreakers de Tom Petty). També trobem col·laboracions de luxe com Fiona Apple, Nick Cave i Don Henley a les veus, i el recordat Billy Preston al teclat d'un parell de peces.
Un disc emotiu, emocionant, música americana de debò.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada